“Escriu
tot. Fes-ho. Sense por. Després ja reescriuràs. Vomita tot el que tinguis al
pit i necessites dir. Un cop fet, ja ho convertiràs en text literari. A base de
correccions. Escriure és això Yolanda: sentir i pensar. Després treballar
reescribint…La profunditat de la literatura la dona la profunditat dels
sentiments”.
Nada
hacía presagiar que esas serían las últimas palabras que intercambiaría con
Josep Forment, editor, escritor, traductor, erudito, un hombre de extrema bondad,
sensibilidad, humor y amor. Un hombre que fue mentor para muchos por su
capacidad intelectual y referente para otros por disponer de una mentalidad tan
grande como sensible corazón. Enorme corazón. Extraordinaria generosidad.
Josep
era (qué difícil resulta utilizar el pasado) una persona que enriquece a quien
se acerca a él, te hacía sentir que eres especial y de repente te das cuenta
que es su luz la que te hacía brillar, su optimismo el que te invadía y su
fuerza la que te guiaba.
Por
todo ello, ha sido un duro golpe del destino recibir de forma inesperada
conocimiento de su repentina muerte. Y ahora, todavía con lágrimas y sin
recapacitar sobre lo sucedido, estoy aquí “vomitando lo que tengo en el pecho y
necesito decir”. Porque hoy necesito
decir…
Josep,
necessite dir que sent com un péssic a l’ànima que ens va faltar temps, que
quedaren tantes coses per treballar junts, tants escrits que em comentares,
tantes correccions que m’havies de fer. Ara que treballava cada dia “vomitant”, els
meus escrits queden orfes, ja sempre, vagen on vagen, quedaran orfes, perquè tu
fores el seu impulsor, molts d’ells nasqueren perquè sabíem que tu els
llegiries per a fer-los un poc grans, que tu em guiares en el “reescriure” i
ara, per sempre, quedaran sense el teu parer, tindran receptors però no tindran
el pare que t’oferires ser.