Silenci,
foscor, llàgrimes. Ira, ràbia,
impotència, incredulitat.
El
temps passa, el món roda, la vida continua. Hi ha pàgines sense acabar de llegir,
però els records mai envellixen.
L’orgull tampoc.
Fora
disfresses. Cap alt, mirada neta, consciència tranquil.la. La vida passa.
Sorgixen nous escenaris. Nous càntics, vells records.
I t’enyorem.
Què
s’ha fet de la teua mort? Res ha sigut com digueren. L’assassinat no va donar
vida, a ningú, ni a enlloc….
Ja
fa temps, dotze mesos, però cada volta són
més els que raonen en què hagueres pogut viure. Necessitaves canvis de
pintura, mobles, roba i habitants. Fins i tot d’alguns dels que ara et ploren,
d’altres que t’utilitzaren i d’un grapat que, fins i tot amb la teua mort, han
alçat banderoles amb què han pretés tapar les vergonyes que també mostraren ells
(sí, també ells) quan de tu s’aprofitaren.
El
fum no ho tapa tot. No calen mentides, el món només roda en una direcció. I tots fem camí, deixem petjades, ombres, crits…silencis.
Calia
que visqueres adéus i crits per sobreviure en l’infern que et va envoltar, però
tal volta, amb altra gent que t’estimara ara estaries veient l’eixida del sol
en una nova albada.
Estimada
llar, et trobem a faltar. Els que t’escoltaven i els que et criticaven, els
apologistes i els detractors, els d’ací, els d’allà.
Oblidem
vells rancors, disputes estèrils, guerres infructuoses, records inútils,
antigues guerres, infructuoses nostàlgies…Anem tots cap al cel i lluitem per la teua nova veu, la que es
farà sentir amb altres tonalitats, altes melodies, altres sons..
Perquè el teu crit de vida és ensordidor i
ressona com ressona el so de les campanes que ningú no sap d’on venen, però et
recorda cada divendres a la mateixa hora… des de fa ja un any.
Un
any, vell passat i tot un món per fer, per a creue en ell. Cregam i lluitem en
un nou temps, una nova societat, un nou món, un nou so….per això cal que anem
fent, tant se val si passen dotze mesos, tretze, catorze….dies, mesos, anys, ningú
es mort mentre queden records, viu la memòria i no s’ha fet justícia.
S’apropa
el dia, arriba el nou temps, les campanes deixaran de tocar silenci i el so
serà tan ensordidor que obrirà d’il.lusió en cada cor que encara plora i cada llàgrima
que encara cau.
