Plou,
per fer més gran el mal, per pessigar més el cor, plou. I darrere les finestres
el cor plora com cau l’aigua. I plora l’ànima. Perquè, el temps no repara, el
temps no tanca ferides, més bé succeïx el contrari, fa grans les cicatrius i
continua envaint el cor de ràbia, injusticia i, tal volta, allò pitjor que pot
sentir un ser humà: decepció.
Des
de fa 3 anys ( i més enllà), se’n acusa els treballadors de mooooltes coses: de
callar, de mentir, de manipular, de deixar fer, però, això no és exactament
real (quants treballadors engolen ordres per parar la taula als seus fills?). No, nosaltres, els treballadors, no fórem, no som culpables, no som eixos els
que manaven (de veritat), els que signaven les nostres nòmines alhora que
regalaven contractes als seus amics o programaven programes especials per
engrandir les despeses d’una nau que navegava cap al més gran sisme submarí mai
viscut en un mitjà de comunicació.
En
tots els col.lectius hi ha de tot, gent més permissiva, gent més lluitadora,
gent més meninfot i gent…..gent. Però
uns i altres, els treballadors no som els que seurem a l’audiència nacional el
proper 11 de gener. Els treballadors estarem a les portes de l’Audiència
Nacional. Ni tan sols s’asseuran qui reialment hauria d’estar assegut en una
banqueta com a culpable de la destrossa de la vida de 1600 persones i 1600 famílies,
que no som més ni millors que tants milers d’extreballadors d’empreses que han
fet fallida els darrers anys i que per desgràcia hi ha en la nostra societat
que ens envolta.
Però pocs d’eixos treballadors i treballadores es veiérem
despatxats per un email a les 3.30 de la matinada asseguda en el lloc de
treball (qui tinguérem la sort d’estar dins de la seu de Ràdio 9 en eixe
moment) envoltada per la policia nacional com si fórem perillosos delinqüents.
D’això
fa tres anys i tots, tots, som víctimes de la injustícia de ser ninots amb qui
jugaren durant anys els polítics.